lídia aguiló rumbeu: espectacles al cafè teatre llantiol

Durant els mesos abril, maig i juny estic al LLANTIOL

IMAGINA'T

Imagina’t que no tinguessim res
res de res
cap lligam, cap deure
el vent i els somnis
obren la porta d’un futur lliure
sense cap camí marcat

Imagina’t despertar els dos junts
sense saber res de res
només que estem plegats
un demà buit d’obligacions
només plé d’amor l’un per l’altre

Imagina’t tot
sense tindre res de res
vessar el cor, perque està plé
molt plé d’esperança

Imagina’t que passat demà
tornar a despertar
i l’altre i l’altre
tornar a despertar altra vegada
sense res , sense cap cami marcat
però encara estem junts
amb el cor plé, sense lligams
sense obligacions

Junts amb el cor plé
d’amor i d’esperança

VIATGE A LA HUMILITAT

CUBA Playa Panchita, primer de desembre de dos mil set

Sota d’una mosquitera, d’un cotxe a sota d’una mosquitera, em sento una princesa, però no és un conte de fades, potser si que sigui un somni, traspassar la frontera dels codis, del context, les barreres que existeixen a les societats que impedeixen comunicar-se.
Hi obert els ulls, hi recordat, jo agafava un cotxe “un rutero” amb cinc persones més del país, davant meu i d’esquena, un noi mulato, cepat amb una camisa molt caribenya, una bossa i un sac mig plé, al pujar ell es posa davant, quan li veig la cara, té uns ulls preciosos, quan riu se li fa un clotet al costat, anem seguint el viatge, jo no sé on vaig, només sé que avui vull acabar, vull dormir a Corralillo, d’aquells pensaments, passo al present, obro els ulls i estic a un llit gran amb una mosquitera quadrada que tapa els quatre costats i em sento una reina perquè en Silvio m’acaba de portar un cafè al llit i quan amb somriu donant-me el bon dia, veig el seu clotet al costat, els ulls li brillen, les seves mans són fortes hi han treballat molt malgrat que és molt jove, aquí només hi ha amor, dins la seva família que són un encant es respira amor, és el meu viatge a la humilitat, veure com una societat d’aquest món tant malurat, viuen amb tota naturalitat les sensacions, els sentiments, les necessitats, a cops quan parlen entre ells no els entenc gaire o quasi gens, mirant com s’expressen en tinc prou, els seus ulls parlen, tots ells són un llenguatge, francs, oberts, no hi ha res per amagar, prenen la vida com ve, amb una humilitat preciosa, que al mateix temps, està plena del convenciment profund dels valors humans que tenen i que defensen amb lluita diària, per la família, pels seus, per la felicitat que no els hi ve regalada, neix al precís moment que accepten les seves dificultats i decideixen resoldre tots els impediments amb alegria, amb amor, sense rancúnies.
Un quan ha nascut dintre una societat capitalista, consumista cau dintre un pou d’avarícia, que mai en te prou, que sempre necessita coses, no te fi.
Un es pensa que la felicitat està aquí, en tindre moltes, moltes coses, dona igual les que siguin, el cas és tindre, és una carrera sens meta, sens fi, una carrera que no porta a cap lloc i menys a la felicitat.
Un quan està envoltat de tants i tants bens materials, només li queda obrir una finestra i abocar-ho tot, quedar-se sense res, per tornar a començar i així d’aquesta manera i amb molta humilitat, tornar a intentar viure per veure si ha après quelcom, per veure si ha après que aquest camí, el del consumisme, és errat.

lídia aguiló rumbeu

esta soy yo

per contactar amb mi

Bona nit

Recital poètic

"Passat"

"Mendigo"

"Fugir"

espectacles al cafè teatre llantiol

No hay comentarios:

IMAGINA'T

AMOR I ESPERANÇA

VIATGE A LA HUMILITAT